Bauman, jueu polonès
Al final de la primera de les anomenades “guerres jueves” amb Roma, l’any 73 dC, i més encara després de la segona, l’any 132, liderada per Ximon bar Kokhebà, els jueus no van ser durant molts segles, fins a l’any 1948, amos del territori de Palestina —primer d’una part, segons l’acord de les Nacions Unides, després, amb els anys, de molt de territori ocupat arran de les guerres amb àrabs i palestins. La segona data romana, en especial, va significar l’inici de l’anomenada diàspora —paraula grega que vol dir “dispersió”— per terres de la Mediterrània al començament, després pel continent europeu. A causa del fonament potentíssim de la seva religió, els jueus es van passar dinou segles dient-se els uns als altres una fórmula molt coneguda, que ja no es fa servir: “L’any que ve a Jerusalem”, ciutat sagrada per a ells, però, per a maldecaps de tota mena, també sagrada per als cristians i els musulmans: un enorme xafarranxo.
Els jueus de la diàspora, això és molt cert, no van deixar de patir situacions humiliants i atacs criminals per part de les comunitats en què mig convivien —els guetos eren quasi autosuficients en el si de les ciutats—, i la violència antisemita es va convertir pertot en el pa de cada dia: per dir-ho amb expressió catalana: “Un pa com unes hòsties”. Fites memorables d’aquesta violència van ser els pogroms del segle XIV (la massacre del 1391 a Barcelona, per exemple), l’expulsió dels jueus dels regnes d’Espanya i Portugal al segle XV i l’aniquilació massiva dels jueus europeus per part de Hitler a partir de la dita “solució final”. Aquest episodi va potenciar la creació d’un estat jueu a Palestina, com s’ha dit, lloc a què els jueus d’Europa ja feia decennis que emigraven moguts pel moviment sionista.
Dit això —perquè convé explicar-ho sempre tot amb el màxim detall—, direm ara que no tots els jueus d’Europa van creure en aquesta crida a ocupar l’antiga “terra promesa”, entre altres raons perquè, gràcies a les lleis favorables als jueus promogudes per molts països al segle XIX, hi fruïen d’una relativa llibertat de moviment i d’acció. Dit d’una altra manera: els jueus de França es consideraven francesos, alemanys els d’Alemanya, polonesos els de Polònia. És el que explica el sociòleg i humanista Zygmunt Bauman, molt llegit a Catalunya, en un dels millors llibres que han sortir recentment: La meva vida en fragments, edició d’Izabela Wagner, traducció d’Helena Lamuela (Barcelona, Arcàdia, 2025); i encara hi afegirem que la traducció és extraordinària: avui dominen més la llengua catalana els traductors que els autors “originals”.
Bauman no va tenir cap vida regalada, i no va deixar de ser la riota i l’ase dels cops per part dels polonesos gentils des de ben petit; però no ho explica amb recança. Era una cosa que es donava per descomptada. L’home ni tan sols estira la corda quan es refereix a l’Holocaust, del qual es van salvar ell i els de casa seva gairebé per miracle. Més aviat posa un èmfasi notabilíssim —que li hauria costat molts enemics si no fos que el llibre es va publicar quan ja era mort— en el que hem escrit més amunt. Diu en aquestes memòries: “Soc un jueu polonès”. I quan li van etzibar que no oblidés la seva “identitat” (a Catalunya en diuen “la pròpia identitat”, que és una redundància): “Recorda que ets jueu i que pertanys al poble jueu”, ell va pensar: “¿El meu poble? ¿Qui són la gent del meu poble? I, ¿per què és meu? ¿Simplement perquè ‘hi pertanyo’? ¿He de pertànyer a un lloc? … I si volgués pertànyer a un lloc ¿per què hauria de ser una nació?” Poques pàgines més amunt, s’expressava en els mateixos termes que esmentàvem a l’article de diumenge passat: “Una persona només pot viure en un bon país, i un bon país és aquell en què les persones viuen bé”. En llatí, de bell nou: Ubi bene, ibi patria.
El llibre és, de cap a cap, d’una sinceritat atuïdora, i és això pel sol fet que en cap moment Bauman recorre a aquella self pity que fan servir de vegades els jueus més humiliats i anorreats, i encara més, sense el self, els amics incondicionals de la causa sionista i de l’estat d’Israel. Potser al món hi ha més d’una població, una raça, una llengua o uns costums que mereixen una pietat semblant a la que sempre atorguem als descendents de Moisès, Abraham i Jacob, però no hi pensem.
És rar que un servidor mostri entusiasme per un llibre coetani nostre; però aquestes memòries de Zygmunt Bauman —sumant-hi, a les darreres pàgines, una crítica despietada però enraonada de l’obra i la moralitat del seu col·lega Slavoj Žižek— són un dels millors documents de què avui disposa el lector per entendre què va significar la dita “assimilació” dels jueus a la cultura europea, i fins a quin punt va ser un error de dimensions ja calculables que les Nacions Unides impulsessin la creació de l’estat d’Israel. El mateix Bauman va passar dos anys a Tel Aviv, però se’n va tornar a Europa de seguida que va poder.
Enlace de origen : Bauman, jueu polonès