Sobreviure a la lletjor amb la dissenyadora Marta Cerdà
La lectura de Sobreviure al disseny ha suposat per a mi el mateix que quan Marta Cerdà va ser conscient que rere la tipografia hi havia dibuix. Ara veig disseny a tot arreu i he entès que el no disseny segurament és el més disseny de tots. Ho pense quan entre al lavabo de Casa Nereta i veig la Cestita de Miguel Milá, que per a mi sempre ha estat un element que regna en sales d’estar i habitacions i que aquí sembla dir-te que no hi ha cap estança en què no hagen posat estima.
L’assaig de Cerdà funciona com una mena d’història del nostre temps. Des de l’escola de la Bauhaus fins a la intel·ligència artificial, l’autora mostra d’una manera desimbolta tendències, dèries, egos i baralles que sovint han conduït a la genialitat, sovint a la incomprensió, però que han generat una distància amb el públic com si fos una cosa que no anés amb ells.
L’encert del llibre són justament els exemples que Cerdà tria, que sense caure en un excessiu name dropping que sempre és llaminer —com aquella picada d’ull explícita a Proust que els escriptors fan quan als seus llibres es parla dels records—, ens fan còmplices de la part artística més bàsica que ens envolta. Així, mitjançant els senyals de trànsit, sabem d’obres que, com la de Margaret Calvert i Jock Kinneir, passen a la història sense cap mena de petjada personal, i d’altres que, com la de Xavier Mariscal, serveixen per explicar una ciutat sencera.
I què passa quan el món l’explica la tecnologia? Cerdà parla d’una manera adulta de l’ús de la IA, sense fingir que no es fa servir perquè les coses surtin a compte econòmicament, i es posa a ella com a exemple: la va utilitzar per al Magazine de La Vanguardia de Cap d’Any, però fins que va arribar a aquella imatge en va descartar més de 6.700.
En aquest sentit, però, crec que s’ha de començar a plantejar el debat no des de l’ètica d’un artista ajudat per la IA, sinó des de l’empresa que, com que hi ha la IA, prescindeix de l’artista. En un sistema turbocapitalista, els drets dels artistes només quedaran protegits si el públic no compra el producte, i així com molts mirem l’etiqueta de la roba per veure on es produeix, haurem de començar a prescindir d’empreses que liquiden l’art sota el discurs d’una falsa situació econòmica.
Tecnologia a banda, el llibre ens transmet la passió per l’ofici de l’autora i ens crida que disseny és moda, són cobertes de llibres i són les escombraries lletges de la Rambla que semblen una prolongació del que hem de posar a dintre. És l’estètica de la felicitat de Nova York i la “netedat hospitalària” del disseny suís post Segona Guerra Mundial encapçalat per la tipografia Helvètica. És el recargolament d’alguns autors a la recerca de fer-se visibles, posant-se ells erròniament —això ho dic jo— per davant de la creació, i és la unificació artística que, en paraules de David Carson, confon “el que és simple, net i potent amb el que és simple, net i avorrit”.
Sobreviure al disseny et contagia les ganes de fer les coses bé i no a la babalà, de plantar-nos quan toca davant la lletjor i de no sucumbir als ritmes que ens imposa el mercat, perquè com li va dir un cap a Marta Cerdà: les presses se’n van, però la merda queda.
Sobreviure al disseny
Marta Cerdà
Anagrama
120 pàgines. 12,9 euros
Enlace de origen : Sobreviure a la lletjor amb la dissenyadora Marta Cerdà